SANTA DIGITALIZACIÓN

El Tinder desterró definitivamente a Cupido y acabó con el arte de ligar.

El BlaBlaCar puso punto y final al autostop, terminando con el viaje compartido por el placer de compartir.

Las redes sociales contribuyeron decididamente a disminuir el número de encuentros presenciales en donde dos o más personas se ven, se escuchan, se estudian los gestos. La comunicación resulta así del todo deficiente y se presta a todo tipo de equívocos y malentendidos. Las manifestaciones en la calle que propician el sentimiento de pertenencia y unión son cada vez más escasas.

Airbnb arruinó a la hospitalidad. Dejó millones de viviendas vacías, condujo a la soledad de mucha gente y aumentó el precio de la vivienda. El barrio se terminó de la mano de esta empresa. El pueblo pintoresco se hizo parque temático decorado por cajetines con contraseña.

Booking acabó con la sorpresa del viaje y con todo atisbo de providencia; todo debe estar programado de antemano. Además, cambió las reglas del juego entre el posadero y el huésped, ya que ahora el segundo puede criticar al primero por la espalda y hacerlo público.

Las pantallas en los centros de salud, en las oficinas del desempleo, tráfico, etc. te cambiaron el nombre y pasaste a llamarte A16P1. De manera que, en la sala de espera de cualquiera de estos espacios, se ven a decenas de personas mirando una pantalla para no perder el turno por si sale el número que debe coincidir con el de su papel.

Amazon terminó con el pequeño comercio de barrio y de los pueblos, cavando aún más hondo en la despoblación rural. A la par, aumentó los accidentes de tráfico (laborales) por exceso de velocidad de unos repartidores agobiados.
Muchas personas pierden sus días mirando precios, comparando productos, buscando ofertas, hasta que por fin realizan su pedido. Luego quizá lo devuelvan para seguir mirando, comparando y comprando compulsivamente desde su smartphone.

El teletrabajo pone muy difícil la unión de los trabajadores de una misma empresa o sector. Otro paso más en el divide y vencerás. Los pueblos no se repueblan con teletrabajadoras. Tan solo aumentan el número de empadronados, pero la realidad es que no trabajan para el pueblo sino, con frecuencia, para una multinacional con sede en Estados Unidos. Teletrabajando, no se hace pan, ni trigo, y no se crían gallinas para tener huevos…

¿Cuántos minutos te pasas al año en espera aguardando a que alguien, humano si puede ser, te atienda al otro lado del teléfono? ¿Marcando el 1 o el 2 y tecleando tu DNI?
¿Cuántas horas has perdido de mirar al mar, de hablar con tu vecina o de jugar con tu hijo por esa pantalla que genera en nosotros una atención fuera de lo humanamente saludable?

La digitalización de la vida nos despoja de toda cultura y nos deja ciegas. Ciegas, si no es para mirar la pantalla y mancas, si no es para rozarla con el dedo en un scroll interminable de distracciones sin fundamento, dispersión e hiperactividad.

 Ahora se llaman analfabetos digitales a los que más sabiduría atesoran y se les obliga a cargar con un chisme que no se ve bien al aire libre y menos cuando hace sol. Se maltrata a la vejez y se les minusvalora por no saber operar con su teléfono.

 Cualquiera puede hacer una crítica demoledora —veraz o no— a un trabajador, comercio o empresa y hacerla pública de manera que será vista por sus compañeros, jefes, clientes; llegando a perjudicar gravemente reputaciones, profesionalidad y provocando incluso despidos.

 La digitalización es una imposición que contamina, que explota; es guerra y sequía y por lo tanto no resuelve ninguno de los problemas que amenazan a la humanidad.

Ilustración de Miguel Brieva

Sense motors d’ explosió no hi ha paradís

Ja són aquí, amb tot un mes per davant per a carregar piles, desconnectar i tots aquests eufemismes que s’utilitzen per a no dir al que realment han vingut a fer. Enguany, moltes i molts venen amb cotxes elèctrics o híbrids, però aquests flamants vehicles no els utilitzaran pel poble, almenys fins al dia de retorn a les seves ciutats.

Resguardat de la intempèrie, tenen el seu 4×4 amb més d’un quart de segle. Fidel com cada temporada, els espera perquè el seu amo li propini unes bones trepitjades mentre vagaregen pel poble. Així li van netejant “la carbonilla” acumulada que es re allotjarà en els pulmons dels transeünts; total, ells veuen el poble buit. Una vegada que li han donat diverses voltes al poble i que ja no surt el fum tan negre, el tot terreny de combustió fòssil estarà llest per a atropellar camins i el que sorgeixi, a tot drap. Llibertat!

No sent aquest plaer –el de contaminar un poble i atropellar sargantanes pels camins– suficient,  a molts els espera en el seu segon garatge una altra sorpresa per a “desconnectar”:

El Quad!

Quina sensació anar allà dalt amb les potes obertes, descapotable, mentre escoltes el rugit del quad. Això sí que carrega piles!

Ja no són la majoria, però alguns encara tindran una moto de cross en aquest segon garatge perquè el quad no se senti tan sol. Aquesta la utilitzaran per a anar amb els col·legues  muntanya a dalt per les senderes més estretes. Una meravella per als locals que encara caminen, creuar-se amb un d’aquests vestits de marcià. Els gossos del pastor jubilat els tenen especial estima, estima compartida amb els centenars d’insectes que s’emporten per davant.

El fons del garatge encara donarà cabuda per les andròmines imprescindibles per a aquests estones mortes on la creativitat del talla bardisses, el bufador i la talla gespa entren en joc, preferiblement a l’hora en la qual els locals mirem de fer una becaineta.
Y encara quedarà un recó  per el trastam  de la desconnexió hivernal fonamentada en l’esquí… Ja parlarem a l’hivern d’això, si és que no ens desnonen abans per a pujar el preu del lloguer…

 Aquesta invasió motoritzada, que se sent per fi lliure de radars i de controls per a escoltar com rugeixen els seus motors i escapar del ensopiment que els ha de provocar el seu cotxe elèctric, és viscuda pel poble habitant amb una barreja de submissió, resignació i sotmetiment:

 Es preparen festes majors a mida dels visitants ocasionals, propietaris, això sí, orgullosos i fins i tot desafiadors quan aixequen el seu pit dient: “Jo pago l’IBI al poble.” – alguns més d’un IBI. Festes majors, val a dir, absentes de tot vestigi de la cultura popular local, oblidada per a molts i mai vista, ni reconeguda per a uns altres. Bé, alguna cosa sí que es posa, tipus vestidura o gaita, o gralla o bandúrria i algun tipus de tambor, clar. Però, vull dir, que l’important és el DJ electrònic i l’orquestra de cançons de tots els temps.

El poble acomplexat i despullat, es prepara també per a recollir tones d’escombraries extres, escombraries provinents en la seva majoria de les grans superfícies de la ciutat perquè clar, -segons ells- al poble hi ha molt poc on triar i a més obren quan els sembla, tenint el morro de tancar al migdia i damunt és més car.
Total, que aquestes escombraries que el poble ha de gestionar durant aquest mes, l’única cosa que aporta al poble és despesa; plàstic i pesta de papereres curulles de caquetes en bosses.

Als nostres galls els hem posat morrió, no vagi a ser que a alguns no se li recarreguin bé les piles per culpa dels nostres humils galliners i la seva mania de matinar, encara que sigui agost. Els gossos els tenim tancats per a evitar que -com ja ha succeït en diversos pobles- se’ls emportin a les capitals pensant que estan abandonats.

Les vaques, tanmateix, semblen que els agraden, creiem que això pogués ser pel fet que els nostres veïns d’agost pensen que les hamburgueses que es menjaran provenen d’elles…
En aquestes, el pastor s’ha pujat pel cap alt de la muntanya per a evitar l’afecte dels gossos de ciutat cap a les seves ovelles; manyagues que els seus mastins no entenen. Però fins i tot allà a dalt arribaran els estiuejants, encara que sigui en parapent.

El riu que ens proveeix d’aigua durant tot l’any tampoc les té totes. Haurà d’aguantar una mitjana de tres dutxes diàries per visitant i continus regs de jardí, rentar al quad…
En pitjor situació es troba la depuradora que, encara que es va dimensionar per al boom d’agost, sempre sorgeix algun problema tècnic, -en aquest mes sense tècnics- el que originarà alguna reguera d’aigües negres riu avall. I això, perquè aquí hi ha depuradora, en altres pobles l’escuma de les incessants rentadores es pot observar lliscant-se barranc a baix. Després totes a banyar-se al riu… I a la farmàcia amb la conjuntivitis o les gastroenteritis. Com el Sena però sense olimpíades.

Així estem als pobles turístics de segones i terceres residències.

Oberts de bat a bat al soroll, al fum i al fet que els últims de la terrassa tinguin a bé apurar els cubates i les copes (post-sopar) i es vagin als seus xalets. La veritat és que molts visitants ens prenen per vagues i un xic enrederits , no entenen que el ritme del poble és un altre o ho era fins que ells van arribar.
Potser no entenen les tardes a l’hort i que conservem els nostres cotxes vells i no precisament per a anar donant accelerades pel poble, sinó perquè un transport públic totalment inexistent ens obliga a usar-los amb regularitat.

Al setembre tornarem (si no posen el nostre pis en lloguer turístic) a quedar-nos les  de sempre i tornarem a saludar-nos pel carrer. Ara estem tots amagats o treballant per a ells, com el mecànic que no dona proveïment per a omplir el dipòsit de líquid del neta, d’aquests tot terrenys d’agost que van rebentant papallones i abelles amb el parabrisa.

Dic que al setembre ens tornarem a veure i a respirar alleujats perquè ja hauran agafat la carretera i els seus híbrids, deixant els camins, els boscos, el riu i als vilatans en la calma que necessiten i es mereixen. Llavors -no veig l’hora- els galls tornaran a cantar a l’alba o quan els roti, el forner enfornarà només dos dies a la setmana i les formatgeries elaboraran formatges sense presses de cabres munyides sense córrer.